:: NEUSCHWANSTEIN :: Etapa 3 ::

Inici | Etapa 1 | Etapa 2 | Etapa 3 - dia 14 . dia 15 . dia 16 . dia 17 . dia 18 . dia 19 . dia 20

Dia 14 . Dijous 21 . 229 km . See - Bormio

Avui ens llevem a les 8 i el dia està totalment blau i radiant. Putada perquè ahir vam visitar els castells amb mal temps, però bona noticia perquè avui hem de fer el Pas del Stelvio, i millor fer-lo amb bon temps. Baixem a esmorzar i en acabat recollim l'equipatge, paguem el compte i carreguem la moto.

En aquesta estona el cel s'ha tapat una mica, però encara està millor que ahir, així que decidim tornar a passar per Hohenschwangau a fer unes fotos als castells amb més bona llum. Passem pel costat de les taquilles, on encara hi ha més cua que ahir, i sense casi ni baixar de la moto fem unes fotos als dos castells.

Llavors enfilem ja direcció sud. Entrem immediatament a Àustria, ja que Füssen es troba directament a la frontera, i parem en una benzinera a informar-nos de com va el tema de les vinyetes, i per sort a Àustria nomes l'has de portar per autopista, i evidentment no en pensem trepitjar cap. Així que anem baixant, creuant el Tirol per uns paisatges preciosos. Hi ha algun núvol, però el dia és molt bo, de fet el millor des que estem de viatge. El temps, la carretera, el ritme, el paisatge, fan que la conducció sigui molt agradable. Decidim no fer parades massa llargues perquè no se'ns faci massa tard creuant el Pas.

Sí que fem una parada ja entrats a Itàlia, al llac Resia, una zona preciosa i força turística, al voltant d'un llac artificial creat als anys 50, que va inundar el poble de Graun deixant només a la vista el seu campanar del segle XIV.

Seguim via fins al desviament del Pas, i a la poca estona ja trobem el primer rètol que de fet marca la darrera corba de la carretera: la 49! Hi ha 49 corbes de paella al llarg de 13 km, que pugen fins als 2.760 metres d'altitud, amb un pendent mitja del 7,6%. Les corbes son paelles molt tancades, i amb una moto de 350 kg, carregada a tope i amb dues persones no son gens fàcils de fer. Sort que el temps acompanya força, ja que fer aquesta carretera plovent i amb el terra mullat ha de ser encara més dur. Fem unes parades a les corbes 22 i 10, per fer fotos i per descansar una mica els braços. Hi ha força transit tant de pujada com de baixada, principalment motos (R's i nakeds, poca custom) i bicis, però ens creuem amb una espècie de caravana composada per uns 15 Porches, que baixen el Pas cagant llets.

Quan arribem a dalt fem un munt de fotos de les vistes i dinem uns bocates de frankfurt amb sauerkraut boníssims. Com que estem a tanta alçada hi ha glaceres perpètues.

Comencem a baixar per la vessant sud, on hi ha 39 corbes més, però no tan tancades ni empinades com les de la vessant nord.

Arribem al poble de Bormio, on decidim buscar ja per dormir. El primer hotel que mirem té lloc i ens hi quedem. Pugem l'equipatge a l’habitació, fiquem la moto al pàrking i sortim a fer una volteta. Prenem una cerveseta en un bar i després de visitar la plaça principal tornem a l'hotel.

Dia 15 . Divendres 22 . 245 km . Bormio - Piano Porlezza

Avui el dia es lleva molt tapat. Sort que vam fer ahir l'Stelvio, que fer-lo amb aquest temps ha de ser una putada. Mirem els partes de la ruta que volem fer, i tot i que diu nuvolat a tot arreu, no pinten pluges. Com cada matí, baixem a esmorzar, recollim, paguem, carreguem la moto i marxem. Ja al poc de sortir ens xispeja una mica, però de moment decidim seguir tirant, i en arribar a Tirano la cosa ja és prou xunga per haver de parar sota uns balcons a posar-nos els impermeables. I la pluja ens acompanya fins a Sondrio, uns 30 km. A partir d’allà ja no plou més, i fins i tot es va destapant una mica.

Ja arribant al llac de Como va tocant posar gasolina, i com havia vist per Internet abans de començar el viatge, Itàlia es el segon país del mon amb la gasolina més cara després de Noruega, amb un promig d'1,70€/l. Doncs a les primeres gasolineres que veiem va a 1,72. Decidim deixar passar algunes per veure com van els preus, i les comencem a veure a 1,75 i 1,79 i fins a 1,80. Sembla que com més ens acostem al llac més alt és el preu. Doncs entre que ja vaig en reserva i que volem treure'ns els impermeables, parem a la següent, i allà va a 1,81. Vinga, la més cara! Em costa 33€ posar poc més de 18 litres. Vaja, com a Noruega. Seguim en direcció al llac i a les següents gasolineres va a 1,74 altre cop. Sembla que es riguin de nosaltres!

En fi, que comencem a vorejar el llac en direcció sud. El dia casi s'ha destapat del tot i les vistes son molt maques, així que gaudim molt del trajecte. Creuem diversos pobles, tots abocats al llac, alguns semblen d'estiueig amb cases de vacances.

Arribem al final de la pota est, a la població de Lecco, i comencem a pujar per la riba oest.

Per aquesta banda la carretera és més revirada i més estreta, i com que aquí tots van com bojos s'ha d'anar amb molt de compte a les corbes. Sobre les 3 decidim parar a dinar en una pizzeria. Bé, tant de menjar típic a Alemanya, ara toca a Itàlia, no? Les pizzes prou bé, les birres cares, i les vistes al llac des de la terrassa impressionants.

En acabat seguim amunt fins a Bellagio i baixem vorejant ara la pota oest fins a Como, la ciutat principal de la zona i que dona nom al llac. Hi veiem molts edificis senyorials i governamentals, tota la ciutat té un nivell superior a les que anàvem veient. A les benzineres que veiem per aquí la gasolina va a 1,84 i 1,86, així que després de tot no hem repostat a la més cara d’Itàlia.

Tornem a enfilar direcció nord per la riba oest, i tot i que la carretera torna a ser millor, a cada pas de poble es lia una tangana del 15, ja que alguns carrers son força estrets i no passen dos busos en sentits contraris al mateix temps.

Al arribar a Menaggio tombem cap a l'interior direcció Lugano, i com que ja son més de les 6 comencem a buscar allotjament. Creuant el poble de Piano Porlezza parem en una pensió, la més barata que hem trobat fins ara, això si, rústica i tan senzilla que no té ni tele ni wifi. Ens canviem i anem a fer una volta al petit llac del costat, prenem una birra en l’únic bar del poble i tornem a l’habitació.

Dia 16 . Dissabte 23 . 228 km . Piano Porlezza - Eyholz

Avui per variar i per primer cop esta plovent ja quan ens llevem. Quin èxit, els bons dies no duren ni 24 hores! Amb el nivell rústic de la pensió esperàvem un esmorzar tirant a pobre, però quan baixem ens trobem un esmorzar força complert, casi com els que venim fent als hotels, només que sense embotits. Mentre acabem i recollim ha deixat de ploure, però com que segueix molt tapat decidim sortir ja amb l'impermeable posat. Doncs com passa sempre, al cap de poca estona comença a destapar-se, i al arribar a Lugano, altre cop a Suïssa, el cel és blau i estem passant una calor terrible, així que el primer que fem és parar per treure’ns els impermeables i una mica de roba.

Seguim direcció nord cap a Locarno, on fem una paradeta al passeig marítim per contemplar les vistes del llac Maggiore.

Llavors anem vorejant el llac en direcció sud, per sort la carretera és una mica millor que la que vorejava el llac d'ahir.

En el camí ens trobem els Castelli di Cannero, dos castells construits entre els segles XIII i XIV sobre uns illots, prop de la bonica localitat de Cannero Riviera.

Poc abans d'arribar a Verbania parem en una pizzeria a dinar. L'Eva es demana uns tagliatele amb salmó i jo una calzone i un tiramisú de postres. Boníssim! El restaurant té vistes al llac i ens ho prenem amb força calma gaudint del bon temps i les vistes.

Seguim altre cop direcció nord per la carretera que ens ha de tornar a portar a Suďssa, i quan ja som casi a la frontera ens trobem que hem de passar un port de muntanya que no teníem previst, el Simplon Pass. Just on comença el port hi ha una estació on es pot agafar un tren carregant-hi el vehicle i creuar les muntanyes per túnel i estalviar-te el pas. Suposàvem que era perquè a l'hivern el coll ha de ser tancat sovint per neu i han posat una alternativa, però resulta que el pas casi sempre és obert, ja que disposa de nombroses galeries de protecció contra allaus, així que deu ser només un tema de comoditat. Però com que avui fa un dia preciós i no hem vingut a estalviar-nos unes corbes, comencem a pujar. I descobrim un dels paisatges mes espectaculars de tot el viatge: la carretera puja per una vall de muntanyes altíssimes i escarpades, amb un torrent a la part baixa. Al Stelvio el que impressionava era la carretera, amb aquell munt de corbes tan tancades, però aquí el més impactant es l'entorn. La carretera és molt còmode, i tret d'alguna corba de paella, casi tota es pot pujar a 80 km/h. A mitja pujada hem de fer una parada a abrigar-nos una mica, ja que encara que segueix fent un bon dia, es nota que estem pujant d'altitud i el clima es més fred. Hi ha fins i tot una glacera!

Des de dalt de tot, a 2005 metres d’altitud, fem unes fotos de les vistes cap a l'altre vessant i comencem el descens. El problema es que alguns túnels son en obres i es dona pas alternatiu, cosa que fa la baixada més lenta.

A mitja baixada es creua la Vall de Ganter per un espectacular pont en curva.

Quan passem Brig ja son les 7 i comencem a buscar allotjament. Parem en un hotel a la carretera al poble de Eyholz, que té una habitació lliure però ens diuen que no els funciona el wifi. Es una tonteria, però com que ahir ja no en vam tenir decidim seguir buscant a veure què trobem. Arribem a Vist, i en dos hotels ens diuen que estan complerts, al darrer ens expliquen que no trobarem res a tot al poble ja que hi ha algun acte d'aniversari de l'equip de futbol. Això em recorda al dia de Göteborg al viatge de Cap Nord. Ens aconsellen que tornem a Brig, que allà hauríem de trobar alguna cosa. Com que no volem retrocedir tant, tornem a l'hotel d'Eyholz i ens hi quedem.

I desfent l'equipatge ens adonem que no trobem el necesser verd on duem tota l’electrònica: la tablet i tots els carregadors (de la càmera, dels comunicadors, dels mòbils). Regirem totes les bosses i no apareix, per tant l’única explicació és que ens l'haguem deixat a la pensió aquest mati. Això vol dir que dema hi haurem de tornar, però per confirmar truquem al paio (sort que guardem la tarja que ens ha donat abans de marxar), però fer-se entendre per telèfon amb un home gran que nomes parla italià es força difícil. El problema es que ens diu que ell no ha trobat res ni ha vist res, així que el primer que pensem es que la noia que ha fet l’habitació l'ha trobat i se l'ha quedat. Desesperats, no sabem què fer. Si tornem igualment demà i no el recuperem, hem perdut dos dies de viatge, però si ho donem per perdut ens quedem sense carregadors, i això vol dir acabar el viatge sense comunicadors, ni càmera de fotos, ni tablet. Merda, ni diari! Estic escrivint el diari cada nit a la tablet, i si la perdem, l'hauré de tornar a començar. I mentre intentem decidir què fem, apareix el punyetero necesser a l'ampit de la finestra. Resulta que jo l'havia tret només arribar i l'havia deixat allà i no me'n recordava, i al córrer la cortina havia quedat tapat i no es veia. Tornem a trucar al paio de la pensió per dir-li que ja l'hem trobat, i ja més tranquils sortim a fer una birra al bar del costat, que per desgràcia tampoc té wifi. Pugem a l’habitació, sopem pa amb embotit i veiem els finals primer d'Avatar i després de Hulk.

Dia 17 . Diumenge 24 . 167 km . Eyholz - Saint Pierre

Per portar la contrària al que vaig dir ahir, avui el dia s'aixeca totalment assolellat. I per primer cop en tot el viatge, tindrem sol tot el dia! Després d'esmorzar tirem direcció Sion, segons Morfeo la darrera ciutat humana lliure en un mon dominat per les màquines.

Poc abans d'arribar-hi, al poble de St Leonard veiem uns cartells que indiquen un llac soterrani. Com que el pla d'avui és molt tranquil, ens ho anem a mirar, per sort és a tocar mateix de la carretera. Es tracta del llac soterrani més gran d'Europa, amb 260 metres de llargada, un promig de 10 metres d'ample i una alçada de gruta màxima de 15 metres. La visita, d'uns 30 minuts, es fa en unes barcasses a rem, mentre el guia t'explica les característiques, la història, i les diferents formes estranyes que es poden veure a les roques. Molt curiós veure tant peixos en un llac sense llum natural. Al fons de tot de la gruta hi ha una petita platja on de tant en tant es fan concerts de música amb el públic en les barques, i en una de les parets es projecten continuament imatges.

Quan acabem tornem a la moto i seguim la carretera, que francament no és gran cosa, entre poble i poble nomes hi ha zones industrials i centres comercials. Només destaca una casa que té un drac pintat a tota la façana, que sembla que travessi l'edifici.

Creuem Sion i Martigny i enfilem la carretera cap a un altre port de muntanya, el Gran San Bernat. La carretera i el paisatge milloren molt, i com ahir, a mida que pugem la temperatura baixa tot i que el dia segueix radiant. A mitja pujada hi ha una presa que crea el Lac des Toules, on aprofitem per parar a abrigar-nos una mica. Allà mateix la carretera es bifurca entre el tùnel que creua el pas per sota i la carretera que va al cim, que es fa força més estreta, revirada i empinada. Adivineu quina ruta vam triar?

A la poca estona ja som a dalt, a 2.473 metres d’altitud. El 1035, per obra de sant Bernat di Mentone, s'hi va construir l'hospici d'una congregació de canonges regulars, per tal d'assistir i protegir als nombrosos viatgers. A partir almenys del segle XVI, els canonges de l'hospici van reunir grans gossos que amb el temps són coneguts com a raça San Bernat, que ajudaven en el rescat dels viatgers. Mentre som fent una volta, apareix un iaio al volant d'un Jaguar dels 60 impressionant.

Al costat de l'hospici hi ha una església i una sala dels tresors, i després un petit llac. Dinem al restaurant per acabar tots els francs suissos que ens queden.

En acabat fem la baixada cap a Aosta. La carretera també té molts revolts de paella, però és força còmode. El dia segueix acompanyant amb un cel radiant.

Creuem Aosta i al segon poble, Saint Pierre, trobem l'Hôtel Residence Château i ens hi quedem. L’habitació es força gran, amb wifi i a bon preu, i tenim vistes directes a un dels castells del poble. Tot un encert! Ens instal·lem i sortim a fer una volta. L'amo de l'hotel ens recomana el castell Sarriod de la Tour, que es pot visitar, però es molt senzill i no ens crida gaire l’atenció, així que anem al castell di Saint-Pierre, tot i que ja sabem que és tancat per reformes i no es pot visitar.

Quan tornem a l'hotel, fem la cerveseta de cada tarda i pugem a l’habitació. Sopem l’últim sobre d'embotit que portàvem de casa, veiem la tele una estona i a dormir.

Dia 18 . Dilluns 25 . 286 km . Saint Pierre - Saint Marcellin

Bé, avui de fet és el darrer dia de ruta, ja que demà serà nomes una etapa d'enllaç entre la zona de Grenoble i Canet d'Adri. Avui hem de sortir del Vall de l'Aosta i tenim dues opcions: pel túnel del Montblanc i pel Pas del Petit San Bernat. Ahir vam dir que ho decidiríem avui en funció del temps que fes, i com que s'ha aixecat prou bé tirarem pel port. Feia una mica d'il·lusió fer en moto el túnel de 11,6 km de llarg, però els 28 € del peatge et fan marxar les ganes, o sigui que farem el quart port en 4 dies, és el que té creuar els Alps a lo llarg sense trepitjar autopistes, que no pares de pujar i baixar. Així que després d'esmorzar ens abriguem bé ja de sortida i tirem cap al coll.

Ja des del desviament de Courmayeur la carretera comença a pujar, en general es força suau i recte, però de tant en tant hi ha trams de revolts de paella. El cel s'ha anat ennegrint, i fins i tot ens xispegen 4 gotes, però no arriba a ploure.

Al fer el cim a 2.188 metres fa força fred. Fem les fotos de rigor als cartells i mirem les botiguetes de records.

Quan comencem a baixar per l'altre banda, a mig descens trobem una custom de fusta enorme que és un anunci del Espace San Bernat.

Un cop som al pla tirem per nacionals, que per aquí son prou còmodes, i els paisatges molt bonics. Parem a dinar uns entrepans en un poble i poc després arribem a Grenoble. Com que encara és una mica aviat, seguim tirant direcció a Valence, també per nacionals, les autopistes de peatge les deixem per demà. I llavors ve l'ensurt del dia: m'entra reserva a la moto i nomes fem que fer kilòmetres sense veure cap gasolinera. Quan porto ja 350 km, i uns 30 de reserva, em començo a preocupar seriosament, ja que anem per una carretera força deshabitada, amb un poble cada 15-20 km. Acabem parant en una cruďlla per preguntar a qui passi, i ens diuen que tirant cap a l'interior hi ha un supermercat que té gasolinera. Hi anem, i després de 361 km poso 19,6 litres dels 20 que caben teòricament al dipòsit. Vaja, que fent càlculs em dona que tenia per menys de 8 km més, no ens hem quedat tirats de miracle! Ja podem respirar tranquils!

Un cop mirat un mapa al supermercat, seguim per la carretera fins al poble de Saint Marcellin. A la mateixa carretera trobem un hotel que està prou bé i ens hi quedem. Descarreguem, ens canviem i anem a fer una volta. Llavors descobrim que som en un poble fantasma: tot és tancat, botigues i bars, i no es veu a ningú pel carrer. Anem a veure l’església i una casa noble, i acabem trobant un bar obert. Fem les cervesetes de costum, i a la poca estona l'amo es posa a recollir la terrassa per tancar. Però si son les 7:30 de la tarda! En fi, seguim voltant i seguim trobant llocs tancats i carrers buits.

Per fi, prop de l'hotel, hi ha un restaurant obert i força ple on decidim sopar. Sembla que tot el poble sigui aquí! Demanem un carpaccio de vedella i un tomàquet al forn farcit de gorgonzola, de segon una hamburguesa i una costella de vedella a la milanesa, i de postres una pannacota i un tiramisú. Deu n'hi do quin sopar! Ens hem assegut a les 8 i sortim a les 10:30. Sort que som prop de l'hotel, en un moment hi som i anem a dormir.

Dia 19 . Dimarts 26 . 506 km . Saint Marcellin - Canet d'Adri

El dia s'aixeca gris i tapat, però al menys no plou. Es d'aquells dies que dubtes si posar-te l'impermeable d'entrada o no. Baixem a esmorzar, aquest bufet és força pobre, no sabem si perquè es així o perquè som els últims i ja no reposen el menjar. L'Eva els demana una mica més de pernil dolç i no en tenen, però sí que tenen el gest d'anar al forn a buscar-nos un parell de cruasants. Quan tornem a l’habitació a recollir ja s'ha posat a ploure, així que queda resolt el dubte de si posar-se l'impermeable o no.

Mentre carreguem la moto i ens preparem deixa de ploure, però com que segueix negre decidim tirar tapats. Com que la carretera està mullada, agafem l'autopista des d’allà mateix, i fins a Valence no ens cau ni una gota, però quan l'hem passat ens plovisqueja un parell de cops, per sort res seriós. A mida que ens acostem a Orange es va destapant, i a la paradeta per descansar ens traiem ja tot el plàstic. A la següent parada prop de Montpellier dinem les darreres llesques del pa que vam comprar a Füssen amb els darrers talls de pernil que portàvem de casa i una terrina de Nutella de ja no sé quin hotel.

A mida que anem baixant va fent més calor, i quan fem la darrera parada a La Jonquera, ja a terres catalanes, estem axixarrats. Fem l'última tirada fins a Canet d'Adri per fer la darrera visita familiar a casa de l'Olga i el Dani. Com estava previst, hi arribem sobre les 6 de la tarda. Salutacions, primeres explicacions del viatge i quan el Dani torna de la feina sortim tots a sopar al poble del costat. Sopem una amanida de salmó, uns musclos i unes croquetes casolanes de primer i uns entrecots de segon. Com que el Dani també treballa dema, no triguem a tornar a casa.

Dia 20 . Dimecres 27 . 132 km . Canet d'Adri - Sant Boi

Ens llevem tranquil·lament, sense despertador després de molts dies, però tot i això no son ni les 9. Fa un dia blau, assolellat i molt calorós, en principi el que s'hauria d'esperar de l'estiu per aquestes terres, però ens diuen que de fet no han tingut un agost massa bo. Aquí no hi ha bufet d'esmorzar, però ens fem un parell d'ous ferrats que no tenen res a envejar a les torrades de cada matí. A més, els ous son de les gallines del veí del costat.

El pla era recollir i marxar ja cap a casa, però ahir l'Eva va parlar amb sa mare i es veu que han de pujar avui pel matí, així que decidim esperar-los. Passem un mati de relax, i després de tant de moviment aquests dies la veritat es que s'agraeix. Dinem tots junts, i després d'una breu migdiada recollim l'equipatge i carreguem la moto per darrer cop. Fem l’últim tram fins a casa sota un sol increďble, i sobre les 6:30 de la tarda arribem a Sant Boi, finalitzant un viatge de 20 dies i 4300 km.